Vaig trucar a una llar d'infants per demanar informació i em van dir que hi passés dijous (ahir) que començaven les jornades informatives.
Jo, pobre innocent, sortint del pediatre (per cert el Jan està mol bé) m'arribo a la guarderia pensant que hi anava massa aviat... la porta era plena de gent!!!! Hi havia pares esperant des del matí!! La gent està una mica boja, no?
Arriba l'hora i entrem tots dins, seiem a l'entrada i les mestres van cridant als pares/mares un per un, la cua arribava fora al carrer!
La meva sorpresa va ser veure que la gent ja sortia amb la motxileta de l'escola i els papers de la matrícula a la mà... si jo nomès volia preguntar!! Però clar, si la gent el primer dia de matrícula ja agafava la plaça no calia ni que preguntès perquè segur que, veient la gent que hi havia, les places s'acabaven ahir mateix. Total, que veient que el preu era "raonable"(per dir algo) ja vaig matricular el nen... ja tinc la motxilla i tot!
La gent està sonada... quines presses!! he matriculat al meu fill a la primera llar que he vist (i que m'ha agradat) per la pressió de la gent...  o em quedava jo la plaça o se la quedaven els del darrera, no hi ha temps ni per pensar!!
En fi, ja està fet... tota una aventura!

Des que soc mare i surto a passejar amb el cotxet m'adono de com n'és la gent de mal educada!! I si, una vegada més, la gent gran la pitjor de totes.
La gent s'atura enmig de la vorera a parlar, cosa que em sembla bé, no cal anar pel món estressat, però no costa res apartar-se quan veus venir algu, no? doncs no, hi ha gent que espera que baixis de la vorera per no haver-se de moure!! Jo, que no em dona la gana haver de baixar, demano sempre educadament "que em deixen passar siusplau?"... i les respostes són increibles!!:
 -  La majoria de gent gran directament ni et contesta. Et repassa de dalt a baix això si, amb cara de pomes agres, com si els haguessis demanat el sacrifici més gran del món.
 -  Altres fan veure que s'aparten.  Com es fa això? doncs et miren i fan una passa, uns centímetres, i continuen parlant com si res. Senyora!!!! que he de passar amb un cotxet, no amb una agulla!!!
- Alguns et veuen venir i com que no es poden moure (l'altre dia em va passar amb uns obrers o amb una senyora amb un carro) dissimulen i quan, per força, canvies la ruta, baixes de la vorera i els mires posen cara de "ui, no t'havia vist"
- N'hi ha que et contesten amb un "perdó" i s'aparten  ràpidament, no ens enganyem, la majoria la gent més jove.
Per sort hi ha qui nomès veure't s'atura,  et cedeix el pas i no cal ni que demanis permís per passar. Encara queda gent amb educació i sentit comú!!
Però el que més em preocupa és... jo seré així?? Quan ens fem grans, és necessari convertir-no en egoïstes mal educats? Quan passa això?
Mare meva! espero recordar-me d'aquestes paraules i no tornar-me una incívica mal carada d'aquí uns anys...

Recuperant-me encara (9 dies desprès) del part del Jan m'adono que no som res... encara em fa mal tot!! No tant com el primer dia, es clar, però continuo adolorida.
Fa un any van operar a la Sasha d'un tumor en una mama i vam aprofitar per treure-li la matriu. La pobre portava una cicatriu de dalt a baix i a les poques hores de la operació ja anava caminant cap a casa! Va estar xafada però cada dia sortia al carrer a fer les seves cosetes, amb cicatriu inclosa!! Em miro a mi... dos dies ingressada, repos a casa i encara avui em queixo!!
Veig que som (o soc) poqueta cosa, débils...
En fi, seguiré queixant-me que això si que ho se fer bé!!

"Nin rondinaire, petit dictador,
sempre trencant-me la son
ratolinet rinxolet i rumbós
em fas somriure amb el cor.

Em vaig prometre no fer-te cançons
per no semblar carrincló,
però no comptava amb la teva cara
de nen consentit embafat de petons.

Sempre emprenyant-me quan vols
tros de baldufa, sucret esponjós
m’has transformat en badoc

Em vaig prometre no caure en el joc
de fer de pare ofenós
però quan t’arrambes, aquí a la falda
fas que em desfaci i oblidi la resta del món.

M’has de prometre que un dia d’agost
abraçat a un altre cos
mort de vergonya, diguis amb conya
que una vegada ton pare et va fer un valset dolç".

Ciutadants de catalunya... JA SOC AQUÍ!!!
La mama volia que m'atrassés uns dies perquè així el meu aniversari no estiguès tan a prop del dia de reis però... no va poder ser!! Sóc el petit de casa però ja he demostrat de bon començament que aquí qui mana soc jo!! Vaig decidir dur la contrària i adelantar-me al dia 5... porque yo lo valgo!!
Ara la mama no te gaire temps escriure sobre mi perquè entre jo, descansar i les coses de la casa les hores passen volant. Però de moment us deixo una foto perquè, encara que sapigueu poc de mi, almenys veieu com en soc de guapo!!
Un petonet!


        el meu primer dia...


       als papes els hi cau la baba


       aquí ja tinc 4 dies... ja soc a casa! La Sasha m'estima molt!! Em protegeix a vegades m'omple de babotes...

Impressionant el pantxurron!! mare meva... sembla que estigui a punt d'explotar!!
39 setmanes, això s'acaba... ara miro enrera i veig que ha passat molt ràpid, bé encara queden uns dies! en teoria una setmana però ja se sap, neixarà quan ell vulgui!

35 setmanes!!! això s'acaba i encara no me'n faig a la idea!!! uff... que seré mare! tinc una barreja de sentiments i sensacions: por, alegria, ganes, nervis... però sobretot, el que més domina, és que no me'n faig a la idea. M'he acostumat a la panxa, a sentir-lo continuament i ara se'm fa molt extrany imaginar-me'l amb mi. No es que no el vulgui!! simplement no me l'imagino "fora", curiós, no?
Vaig anar al metge fa dues setmanes, a la setmana 23 i sembla que està to bé. El Jan ja pesa 2'5 quilos!! jo em vaig espantar una mica, em va semblar moltíssim, però segons el metge va tot bé... espero que no ens pesi 4 quilos al neixer!!!
Tenia moltes ganer de veure-li la cara, ens feien una ecografia d'aquestes 3d i pensava que potser el veuria... però el Jan ja està colocat i la cara està amagada... nomès es va deixar veure una altra cosa...

Us queda algun dubte de que és un nen?
Queda clar qui manarà a casa, oi? sembla que els te molt ben posats!!

No se si havia escrit mai abans un post per la Sasha... sigui com sigui, avui em ve de gust escriure d'ella.
Pels qui no la coneixeu, us presento la Sasha, com diu el seu amo, la gossa més maca del món.
 
                 

Ja fa més de set anys que ens acompanya i se'm fa extrany imaginar-me la vida sense ella.
La gent que no te gos, o suposo que algun altre animal, no podrà entendre mai el que això significa. No us podeu imaginar com s'arriba a estimar, es part de la família. Alguna vegada, fent aquest comentari m'han contestat coses com "no serà tant" o "ni que fos un fill"... doncs SI n'hi ha per tant! Ahir mateix sopant va sortir aquest tema i no em vaig empipar (no valia la pena) però si em va molestar que no se m'entenguès... em deien que no era el mateix que un fill, que no es podia comparar... com ho sabeu???
Tenir un gos vol dir responsabilitat, afecte, compromís, sacrifici... hi ha dies bons i dies dolents, a vegades cal canviar els plans per ella, també es troba malalta i cal anar al metge i si, fa patir molt!
És cert que jo encara no sóc mare i no se el que és però se en moltes coses ha de ser exàctament el mateix. Quan t'estimes alguna cosa i t'hi preocupes, et fa amoinar, li dediques el teu temps... no importa si és una persona o una planta, li dones TOT...
La Sasha m'espera cada dia remenant la cua, cosa que no fem la majoria de les persones. És igual si jo he tingut un bon o mal dia... ella m'espera igual. Hi ha dies que li faig més o menys cas... ella m'espera igual, a vegades vaig amb presses... i ella m'espera igual, m'estima igual SEMPRE. Crec que ets millor que algunes persones...  GRÀCIES

Ja tenim el llitet a punt!
Encara falta bastant perquè el faci servir però per tenir-lo desmuntat i l'habitació plena de trastos... així queda millor, no?
El protector i l'edredó els ha triat la meva mare i estic conenta perquè m'agraden! em feia una mica de por per si comprava alguna cosa molt fifi  però la veritat, m'agrada força.
Ara que veig el llit preparat...  uf!  que extrany se'm fa!  aquí dins  hi haurà una personeta...  he de reconeixer que  en alguns moments estic cagadeta de por. Ho faré bé? i si ens hem equivocat? estic preparada per ser mare? anirà tot bé?... suposo que són pors normals, no estem parlant d'un periquito o un hàmster sino d'una  criatura que dependrà totalment de mi, bé de nosaltres, i això espanta. Fins ara crec que he sigut força independent, sense gaire lligams a l'hora de decidir fer una cosa. Però d'altra banda penso que la vida tampoc em pot canviar tant. Es clar que hi haurà una cosa molt diferent però no cal deixar de fer res, no cal prescindir de ningú suposo que es una qüestió de temps per adaptar-nos al canvi i sobretot per aprendre a disfrutar-ho.
Espero que, una vegada més, el meu àngel de la guarda sàpiga com donar-me el  cop de mà, una empenta en el moment que calgui...

Mare meva!! Com ha crescut això!!!!
No m'havia adonat de la panxota que arribo a tenir!!! i se suposa que estic bé de pes? doncs a mi em sembla una panxa inmensa!


         

Cada vegada li costa més estirar-se i moure's perquè cada dia creix més. Aviat es colocarà amb el cap  cap avall, preparant-se pel part. Els pulmons es continuen desenvolupant i encara no estaran del tot llestos fins d'aquí unes setmanes. Pesa aproximadament un quilo i mig... la resta és meva!!!.

Se suposa que ara puc tenir les anomenades contraccions de "Braxton-Hicks"... però per ara res de res. Pel que tinc entés son unes contraccions fluixes senyal que el cos es va preparant.

Per ara em trobo bé, crec que no em puc queixar! Em fa una mica de mal l'esquena per la nit, quan soc al llit, però tampoc és sempre. Haig d'anar canviant de postura i em desperto molt sovint...

Encara falten força dies per la propera ecografia... a mitjans d'aquest mes... ja tinc ganes de veure't JAN!!