Desprès de dinar, per variar, no feien cap pel·lícula interessant per la tele. M'ha vingut al cap un DVD que vam regalar a J&B pel seu casament i l'he posat. Quants records!!

He de confessar que he acabat plorant, mira no se, dec tenir el dia tonto, però veien les fotos del  muntatge m'he emocionant. No és que les fotos siguin maques sinó que veient-les he recordat un munt de moments que he passat amb els amics: sortides amb la moto, el viatge a Portugal, els dissabtes a Montmeló, les 24 hores, Albacete, la sidreria, Madrid, sopars, la borratxera o "desihibició" a Portugal, el nostre casament, el cap de setmana a Colera, St. Joan al Pedraforca, les estona al Desvan, Boltaña... hem viscut moltes coses junts.Així escrit no sembla res, però quan veia cada foto recordava el dia que estava feta i què havia passat, què haviem fet, alguna anècdota. M'he adonat de tot el que hem viscut junts, les nostres petites aventures damunt les motos i també els mals moments on tots ells no hi han faltat.

Plorava d'alegria, de la sort que veig que tinc  de tenir gent així al meu costat, de veure con anem compartint les nostres vides.

Plorava de tristesa, per por a perdre-ho. Por a no crear més records, a no sortir més amb ells amb les motos, a no voler pertànyer a aquest grup, por a distanciar-nos...

Suposo que l'amistat és com una família, que s'estima i està unida, però on també hi ha discusions i mals entesos. Suposo també que, com a família sap perdonar, acceptar-se i seguir estimant.

Algú va dir que la família et ve donada i els amics els pots escollir; no hi estic gens d'acord. Els amics que ens hem trovat en aquest camí és perquè algú els ha posat allí, algú volia que ens trobessim en aquest camí per a fer-lo junts. Espero que el caminem junts molts anys.

Estic soleta a casa.

El Dani va marxar dijous i no tornarà fins diumenge.

En part, he de reconèixer que m'agrada el fet de quedar-me sola a casa uns dies... està clar que quan ell hi és puc fer el que vull, però, de tant en tant, també està bé quedar-se sol.

Tot i així no se si he fet bé de quedar-me... ha marxat amb la moto a la concentració Pingüinos, a prop de Valladolid. Si jo hi anava havíem de sortir divendres a la tarda i al Dani li feia molta il·lusió marxar dijous cap a Madrid i aprofitar per visitar uns amics. Així que... m'he sacrificat. De fet no ha sigut un esforç gaire gran perquè econòmicament no ens anava massa bé... Ara que se que és allà em fa enveja, m'agradaria ser amb ells, passar fred, viure l'ambient...  espero poder-hi anar la próxima vegada.

Espero que disfrutis moltíssim, tant de bo l'experiència et fes recordar el que hem viscut dins la penya i àgafar ànims per començar de nou.

Avui fa una setmana que va morir el tiet d'un gran amic. Ell no ho està passant gaire bé i ens ha demanat als amics que el recordem en el dia d'avui, aquesta és la finalitat d'aquest post.

Vaig veure el Manolo dues vegades, dos estius diferents. La primera impressió, i em sap greu dir-ho, no va ser gaire bona. He de reconeixer que m'imposava respecte, el seu aspecte, la seva manera de parlar, de fer i sobretot els meus prejudicis. Sense voler, quan sabem el que ha estat o ha fet una persona en el seu passat això ens fa jutjar-la, dubtar... en el meu cas he de reconeixer que fins i tot sentia una mica de por. En canvi ell ens va obrir la porta de casa seva, ens va oferir tot el que tenia i ens haguès donat tot el que havia demanat. Ara, al escriure-ho , em sento malament per haver dubtat d'ell. Va tenir mala sort a la vida, és cert, però això no és sinònim de ser mala persona, en el seu cas no. Aquella vegada tenia ganes de viure, de començar de nou, ens va ensenyar el seu projecte, li feia il·lusió i gairebé ni ens coneixia!

La segona vegada, dos anys després,  va ser diferent. Quan el vaig veure em va caure el cor al terra... a l'interior era la mateixa persona, però exteriorment... el físic el delatava. Estava consumit, envellit. Em va saber greu. Nomès havien passat dos anys, però per ell semblava que n'haguessin passat més. En cap moment vaig pensar que seria la última vegada que el veuria, si ho vaig pensar de l'avi, de 90 anys. Tot i el seu estat, va tornar a obrir-nos la casa i el cor. Va tornar a fer-nos riure, a interessar-se per nosaltres.

Ha mort una persona que va fer molt de mal als altres i a ell mateix, però també ha mort una bona persona i els seus el trobaran a faltar.

Jo només espero que, siguis on siguis sentis que, com volia el Sergio, no estàs sol, que se't recorda. Acompanya'l tu també a ell, des d'on ets.

Un petó.