Mires pisos i et trobes que és imposible trobar alguna cosa que poguem pagar. Em sembla molt fort veure que per menys de 240mil €  tots els pisos tenen uns 40 m², o estan fets pols per reformar, o estan a prendre pel cul... sembla com si demanés un luxe i nomès vull un pis de 3 habitacions, amb 65 m² ja em conformo... i això sembla que, ara per ara, no existeix. Especuladors de merda!!!!

A més, ara tothom et diu que no val la pena, que no és un bon moment, que m'esperi, que els interessos pujaran... total, que torno a estar feta un embolic! busquem pis o no? seguim de lloguer??? a sobre resulta que la moto s'ha espatllat i no pots evitar pensar que ja te casi 6 anys... és un senyal? en podriem mirar una de nova... o tenim la criatura? o tot plegat?

M'agradaria saber que triem el que triem no ens equivocarem. Qui te la clau per saber quina és la bona opció? com saber que és el que toca ara? de debó que fa dies que no tinc res més al cap... bé si, el de sempre... el problema que continuem arrossegant i que cada vegada és més gran. M'agradaria també que es resolès d'una vegada perquè això es fa etern. Potser pel Dani ja està resolt... per mi no. El final no pot ser aquest. Tothom te dret a equivocar-se, a cagar-la i a ser perdonat per a tornar-la a cagar. Però si ho fem tots constantment!!!

Per culpa d'això sento que estic cada cop més sola. Trobo a faltar la meva gent, els sopars, els dimecres, les sortides... perquè volem una moto nova si no hem de sortir? estem trencant amb tot i sento que això se'ns en va de les mans. I no puc fer-hi res, per que la meva opinió no compta per res, el que jo senti no té cap valor, el que jo vulgui no té cap importància... no soc res, però no sabeu com estic patint. Hi penso i ploro, escric i ploro, en parlo i ploro... però no serveix per res perquè, ni tant sols per mi, no hi ha ganes de baixar del burro ni, com a mínim, no deixar-ho tot.