És el que em faltava...

Si alguna cosa vaig decidir desprès de tot l'embolic a la feina a ser que no tornaria a llunyar-me de les persones que m'importen. Tot aquest curs, no se ben bé el perquè me n'he allunyat i quan ha arribat el merder és quan les he trobat a faltar.

Casualitats de la vida fan que ara, justament elles tinguin com una amiga més a la S. No és persona de la meva devoció però hi ha una cosa que és el respecte i l'educació. Per aquest motiu, per respecte jo m'he d'aguantar si un dia és amb elles, he d'acceptar haver de "compartir" les amistats... què hi farem. No era agradable però tampoc no hi veia alternativa, m'hi havia de conformar. Doncs ves per on, ara resulta que qui no es conforma és ella. Ara resulta que és ella qui se sent  incòmode amb mi i si jo vaig on sigui, ella ara ha decidit no venir...genial.

Què he de fer jo ara? juguem als divorcis? una setmana amb cadascú? em sembla totalment fora de lloc... s'està creant una situació encara més incòmode per a mi i, laa veritat, jo no vull participar en aquest joc. El que em fot és que, imagino (i tant debó m'equivoquès)que un cop més, aaniran a consolar-la i jo no rebré ni una trucada. No crec que a ningú li importi si m'he passat la nit plorant.

Jo crec que ja en tinc prou, estic cansada d'aquest història, he intentat solucionar-ho, he parlat amb qui havia de parlar, m'he baixat els pantalons i, de moment, encara no he rebut res a canvi. Crec que m'hauré de replantejar el curs vinent. No tinc ganes que parlar amb ningú, ni fer amistat amb ningú, ni riure amb ningú. 

No se que es el que vull però continuar aquesta agonia tinc clar que no.