Ja fa dies que intento fer campanaya però veig que no me n'ensurto... cosa normal, clar!!
S'acosten les eleccions i la gent no fa més que criticar als partits, el dia escollit per votar... en fi...
La veritat és que jo de política no en tinc ni idea i per aquest motiu he deixat de votar moltes vegades però aquesta vegada volia votar en blanc. Perquè? Doncs com a queixa!:
 - perquè tots els polítics són uns impresentables
 - sigui qui sigui l'elegit la nostra vida segueix sent la mateixa
 - perquè no fem més que pagar per tot: zones blaves, zones verdes i amb el temps grogues i taronges!
 - perquè no hi manera de comprar un pis
 - obres per tot arreu que la meitat són innecessaries i inútils
 - perquè anar amb transport públic sembla un luxe... és caríssim!!
 - perquè mossos i guardia urbana reparteixen multes i treuen punts enlloc de vetllar per la seguretat de  la gent el carrer.
I així podriem anar fent una llista immensa de queixes que, sigui qui sigui el proper alcalde, president o diputat, seguiran existint perquè els importa una merda. Segur que tots els polítics tenen la seva caseta, les seves places de pàrquing i la vida ben solucionada... mouran  un dit per la resta? no, no son una ONG!
M'encantaria que tothom votés en blanc! Per dir: no us volem a ningun!
Ja se que això segurament tampoc no arreglaria res, però en el meu món utòpic potser els faria fer un replantejament...
En fi, per somiar encara no ens fan pagar, no?

La feina de mestra, i podeu dir el que volgueu!, és realment molt dura. No dic que les altres no ho siguin, però concretament a Educació Infantil, que és on treballo actualment, hi ha dies que els enviaries a tots a pastar fang! Nens cridant, que no fan cas, nens que per molt que facis no arriben on tu voldries, caigudes, accidents, problemes amb les famílies...  per sort, però, hi ha dies de tots colors i situacions molt agradables  que et fan pensar m'agrada se mestre!
Concretament l'altre dia me'n va passar una d'entranyable...
Va venir una mestra a la meva classe perquè s'havia enfadat amb una nena que jo havia tingut a la classe el curs passat. Em va sorprendre perquè aquesta nena era un sol: dolça, treballadora, intel·ligent, responsable... la típica nena que no et causa cap problema, amb una família encantadora com ella. Vaig preguntar-li que passava i em va dir, plorant, que havia dit una mentida i per això la senyoreta s'havia enfadat. Aparentment una simple mentideta i prou, oi? doncs no exàctament!!  La mentida era que li havia dit tota la setmana a la monitora de menjador que havia de dinar règim i, clar, la monitora li havia fet. La mestra, extranyada pregunta i descobreix que no li passa res a la panxa i que s'ho ha inventat. La nena ens explica que a casa si la mare li preguntava què havia dinat li dèia que  havia menjat el mateix que els atres... és a dir, mentida al cole i a casa.
La sorpresa va venir quan li vaig preguntar perquè ho havia fet... imagineu-vos una nena de 5 anys plorant i confessant que volia que li fessin cas!!!! que hi ha dues nenes de la classe que sempre manen, que son les primeres (és a dir, protagonistes) i que ella també volia ser-ho i volia que li fessim cas. Se'm va posar la pell de gallina!! gairebé ploro jo i tot!! Pobreta... evidentment vam parlar amb ella, la vam consolar, abraçar i ella va entendre que s'havia equivocat.
Va ser molt dur sentir-la però també he de dir que va ser molt tendre... dies com aquest et fan agafar energia per el dia següent i, afortunadament dies d'aquests n'hi ha força!

Després de 9 mesos el Pol ja és aquí i és guapíssim!
La veritat és que ha estat molt emocionant, veure a l'Anna, amiga desde petites, convertida en mare és molt maco, a més, veinet-la amb el nen, sembla que tota la vida hagi estat mare!
Ara crec que està passant pel típic moment hormonal... de famosa depressió post-part!! Em sap gru perquè no la puc ajudar de cap manera, és una cosa d'aquelles coses que suposo que ha de passar ella sola...  i amb paciència per part de tots!!
He de confessar que, amés d'il·lusió, em fa una mica d'enveja... sana, però enveja! L'Anna sempre ha estat la primera en tot: la primera en conduir, la primera en perdre la virginitat, la primera a compar-se un pis, en casar-se, l'embaràs i ara, en ser mare. Evidentment la vida no és una carrera i cada cosa té el seu moment que a més és diferent per a cada persona.
En fi, espero que siguis molt feliç en aquesta nova etapa de la vida. I a tu, Pol, prepara't perquè t'esperen un munt de petons!